Prosa poètica

LA SOLETAT
Quant d’holocausta pot resultar la soledat quan no es cridada. I tan cruel. En va un escolta les veus de fora que no omplen mai el vuit intern. Converses amb un amic imaginari que no asseca mai les llàgrimes ni reconforta l’ànima. Com omplir l’abús de temps lliure! Llibertat tan desmesurada que al caliu espanta. Rellotges que no avancen el temps. Ulls que tot ho veuen, llavis que no diuen res, espera desesperada que porta a ningú. Cap ànima comprensiva. Com ésser un fantasma que ningú sent.
...........