Prosa poètica

LA SOLETAT
Quant d’holocausta pot resultar la soledat quan no es cridada. I tan cruel. En va un escolta les veus de fora que no omplen mai el vuit intern. Converses amb un amic imaginari que no asseca mai les llàgrimes ni reconforta l’ànima. Com omplir l’abús de temps lliure! Llibertat tan desmesurada que al caliu espanta. Rellotges que no avancen el temps. Ulls que tot ho veuen, llavis que no diuen res, espera desesperada que porta a ningú. Cap ànima comprensiva. Com ésser un fantasma que ningú sent.
...........

Poema en prosa

Com un talp, amic meu, com un talp o un rat-penat il·luminat per la foscor, com una cova sense llum és el teu món –un món que has escollit on els teus actes no et fan heroi- Si vols la llum, amic meu, si vols el vol d’un ocell, si vols la llibertat del vent, si vols els colors de Sant Martí i l’ensum de les flors a la teva llar, tanca els ulls, tanca els ulls i mira dins teu. Observa la lleialtat de la teva amistat, observa la humilitat del teu cor, observa la teva tan generosa ajuda. Si vols, amic meu, el dia a la nit, escolta les paraules i el desig de dins teu.
Amic, la vida és a les teves mans, la llum i els colors esperen eterns que allarguis la mà i els deixis entrar. Si vols l’amor, amic meu, obre els ulls, obre els ulls endins i deixa de mirar per la finestra.

Poema escènic

I
S’aixeca el teló:
Un grup de gallines mengen molles de pa sobre el terra de l’escenari.
Com a mural de fons: un camp de blat onejant al vent.
Seguit, un grup de soldats amb casc i fusells desfilen al compàs, d’esquerra a dreta.
Desprès, una màquina de fum negre cega l’escenari.
Es tanca el teló.

II
Una manada d’elefants surten de l’esquerra de l’escenari en fila i passegen en cercle per tornar a sortir per l’esquerra. El més gran de tots es queda al mig mirant al públic, quan ja està sol, bramula fortament amb la trompa aixecada. Surt per l’esquerra.

Passatge passat (Poema fosc)

Fosca claror de la meva llum,
ànima girada de cap per vall
Desterro d’aquesta vida
la poma graciada de pecat.
Espelmes enceses que apaguen la llum.
Reflexes, sirenes i pors.
Quant de lluny ha de quedar,
el blau, el cel i els ulls oberts?

Sonet còmic

Sonet: composició poètica d’origen italià que consta de catorze versos distribuïts en dos quartets i dos tercets. Els quartets han de compartir les mateixes rimes, i els tercets es poden compondre al gust del poeta amb la única condició de compartir com a mínim una rima.

Ironia
Sonet: catorze versos, dos quartets, dos tercets.
Un bon exercici per la classe de poesia.
Rima, ritme i que no hi falti el to rialler,
¡Ves tu aquí quina ironia!

En un dia en que tot a anat gairebé al revés,
em surt més escriure en melancolia.
De bon matí al ensopegar amb el del tercer,
de cul per les escales he rodolat fins la porteria.
.
De la classe del sonet he fet fer oda a l’agonia.
El meu cul, que més que galta, era ximpanzé,
delatava el dolor en la poesia.

A la gatzoneta sobre la tassa del wàter he pensat en aquest infern,
he imaginat la situació explicada
i a la porta a quedat aquest sonet.

Haikus

Haiku: poema breu de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes respectivament. Es una de les formes poètiques més tradicionals del Japó

El coixí es buit
el pijama desvestit
i tu ets aquí.

Una església,
la sinagoga en front.
Dos Deus, un pecat

Barca, gavina,
arena i petjades...
Torno a casa!

Relat eròtic,
còctel afrodisíac
i jo aquí tot sol

Un: tanco els ulls
Dos: em beses els llavis
Tres: és un somni

És quan plou que dormo bé

He aquí el meu primer poema creat a les classes de la Dolors Miquel, on hem après la importància del ritme en cada vers.
Puc estar contenta, que deu de ser el meu primer escrit ben escrit. I no pas per el contingut de les paraules, si més, sense faltes de correcció, gràcies a la bona ajuda de les meves companyes “ratetes”, que m’ensenyen que entre la música i les paraules hi ha d’haver ritme.

És quan plou que dormo bé
sentint la pluja de matinada.
Hi ha un ambient acollidor
en una nit dolça i mullada.
Un llamp que reflexa el cel
als gossos i gats espanta.
I la cabana de l’arbre
es una mansió encantada.
És quan plou que dormo bé
somiant rius, llacs i cascades.
(...)