Passatge passat (Poema fosc)

Fosca claror de la meva llum,
ànima girada de cap per vall
Desterro d’aquesta vida
la poma graciada de pecat.
Espelmes enceses que apaguen la llum.
Reflexes, sirenes i pors.
Quant de lluny ha de quedar,
el blau, el cel i els ulls oberts?

Somnis de raïm

Del color del vi

s’ha tornat la meva pell
on de cada porositat

exhala el teu alè.

Records

bateguen el meu cor
mentre passejo

per les vinyes ja buides,
tancant els ulls

i somiant

que encara hi ets aquí.

I tancant els ulls

somnio

i em ve l’ensum del vi,
barrejat

amb la teva pell i la meva,
ballant dins el cup

i premsant el raïm.

El meu cos s’escalfa

mentre

m’enfonso entre grans

d’aquest fruit.

La faldilla m’escurço

i entre la nuo

de les meves cames
es desfà

no només el raïm,

també el teu fruit.

Caiem borratxos

potser per el vi,
o mes bé

per la excitació

del moviment.


Nedant

en un cup que ens amaga,
sento com les teves mans lliscoses

embruten els meus pits.

Collita pròpia

que tu beses,
mentre

entre les meves cames relliscoses
el teu cos sabor de vi

premsa el meu fruit.

Se’m corba l’esquena

i tu apretes mes endins.
Ja no queden grans de raïm,

tan sols l’alè del vi.

Haikus

Haiku: poema breu de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes respectivament. Es una de les formes poètiques més tradicionals del Japó

El coixí es buit
el pijama desvestit
i tu ets aquí.

Una església,
la sinagoga en front.
Dos Deus, un pecat

Barca, gavina,
arena i petjades...
Torno a casa!

Relat eròtic,
còctel afrodisíac
i jo aquí tot sol

Un: tanco els ulls
Dos: em beses els llavis
Tres: és un somni

És quan plou que dormo bé

He aquí el meu primer poema creat a les classes de la Dolors Miquel, on hem après la importància del ritme en cada vers.
Puc estar contenta, que deu de ser el meu primer escrit ben escrit. I no pas per el contingut de les paraules, si més, sense faltes de correcció, gràcies a la bona ajuda de les meves companyes “ratetes”, que m’ensenyen que entre la música i les paraules hi ha d’haver ritme.

És quan plou que dormo bé
sentint la pluja de matinada.
Hi ha un ambient acollidor
en una nit dolça i mullada.
Un llamp que reflexa el cel
als gossos i gats espanta.
I la cabana de l’arbre
es una mansió encantada.
És quan plou que dormo bé
somiant rius, llacs i cascades.
(...)

On es el meu poema?

Avui he arribat d´hora a la feina, volia recuperar el meu poema, el que vaig oblidar al despatx de la directora. Ahir vaig tenir festa i de segur ella ja l’ha trobat.
Mentre conduïa de camí a la feina només que pensava en lo torpe del meu despisti; Oblidar el poema eròtic a la taula del despatx.
He obert la porta i encès els llums però el poema no hi era, dreta en mig del despatx la meva mirada desesperada estudiava tota la habitació.
-No hi es!- M´he cridat a mi mateixa.
Mig matí que he passat estudiant la situació. El meu resum del dia anterior

“escoltant els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor”.

Que haurà pensat la directora que passa a la feina?
Jo estava introduint unes reserves quan la porta s´ha obert i ha entrat ella, somrient i arreglada. -Però si la “jefa” no treballa en dissabte- he pensat jo-. Li he preguntat el quelcom de la seva visita; Unes factures per revisar no hem semblen excusa per venir a treballar en dissabte. He volgut comentar-li que dijous vaig oblidar un paper damunt la seva taula, un exercici per la classe de literatura on estem treballant textos eròtics, però llavors ella m´ha convidat a fer un cafè, la situació començava a semblar estranya. M´ha parlat de les relacions, de qui quelcom important a la seva vida, de la passió de l’enamorament i de com expressar els sentiment. Jo només pensava en el poema

“escolto els teus batecs
que s’ajunten amb el del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor”

Tot plegat havia de tenir relació.
M´ha convidat a un altre cafè, aigua amb gel he demanat jo. M´entre, ella a creuat els braços damunt la taula i s´ha apropat més a mi, -m’agradaria expressar-me com ho fas tu- m´ha comentat la jefa.
-Terra, obre’t i xuclem dins teu!- he pensat jo.
Hem deia que necessitava demanar-me quelcom important, però sobre tot amb molta discreció. Havia llegit el meu poema,

“escoltant la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes”.

De dins meu xisclaven gemecs, no pas de passió, si més de confusió. Necessitava un final per aquella historia.
M´explicaba que mentre la llegia, la pell se li exclamava imaginant que era ell.

Que te’l puc plagiar per dedicar-li al Miquel?, si us plau amb discreció.