Assajos entre coneguts, tots menys jo.
Actors treballats, una jove promesa entre tots.
Comentaris, esperes i la gran estrena.
Cares desconegudes miren el teló. S’aixeca. Posada en escena.
Entre tanta gent no hi ha ningú.
Somriures, aplaudiments, cares d’afirmació.
Fi de l’acte, abraçades de felicitació.
Els nervis ja no hi són, la il·lusió feta un fet.
Els nebots de l’Agna riuen de goig, la mare de la Sofía plora d’emoció,
l’esposa d’en Josep presumeix, els amics del Ramón l’alcen al cel.
I jo a l’escenari, tota sola, ho observo tot.

Max

Avui t’he vist al cel, m’has dit que tot està bé.
Sempre seràs amb nosaltres,
sempre seràs el nostre cap torçat,
sempre et recordarem bé.

Gràcies (tu ja saps perquè)

Prosa poètica

LA SOLETAT
Quant d’holocausta pot resultar la soledat quan no es cridada. I tan cruel. En va un escolta les veus de fora que no omplen mai el vuit intern. Converses amb un amic imaginari que no asseca mai les llàgrimes ni reconforta l’ànima. Com omplir l’abús de temps lliure! Llibertat tan desmesurada que al caliu espanta. Rellotges que no avancen el temps. Ulls que tot ho veuen, llavis que no diuen res, espera desesperada que porta a ningú. Cap ànima comprensiva. Com ésser un fantasma que ningú sent.
...........

Poema en prosa

Com un talp, amic meu, com un talp o un rat-penat il·luminat per la foscor, com una cova sense llum és el teu món –un món que has escollit on els teus actes no et fan heroi- Si vols la llum, amic meu, si vols el vol d’un ocell, si vols la llibertat del vent, si vols els colors de Sant Martí i l’ensum de les flors a la teva llar, tanca els ulls, tanca els ulls i mira dins teu. Observa la lleialtat de la teva amistat, observa la humilitat del teu cor, observa la teva tan generosa ajuda. Si vols, amic meu, el dia a la nit, escolta les paraules i el desig de dins teu.
Amic, la vida és a les teves mans, la llum i els colors esperen eterns que allarguis la mà i els deixis entrar. Si vols l’amor, amic meu, obre els ulls, obre els ulls endins i deixa de mirar per la finestra.

Poema escènic

I
S’aixeca el teló:
Un grup de gallines mengen molles de pa sobre el terra de l’escenari.
Com a mural de fons: un camp de blat onejant al vent.
Seguit, un grup de soldats amb casc i fusells desfilen al compàs, d’esquerra a dreta.
Desprès, una màquina de fum negre cega l’escenari.
Es tanca el teló.

II
Una manada d’elefants surten de l’esquerra de l’escenari en fila i passegen en cercle per tornar a sortir per l’esquerra. El més gran de tots es queda al mig mirant al públic, quan ja està sol, bramula fortament amb la trompa aixecada. Surt per l’esquerra.

Tanka

Tanka: Composició que precedeix el haikú, d'unes 31 síl.labes en total (5-7-5-7-7)

I
Passejos sobtats
de somera cinglada
davant de ningú.
La ciutat, testimoni
de l’endimoniat indret.

II
No estic no fent res
mentre penso el que fer
tirat al sofà.
En la pausa del descans
forjo el nostre futur

Passatge passat (Poema fosc)

Fosca claror de la meva llum,
ànima girada de cap per vall
Desterro d’aquesta vida
la poma graciada de pecat.
Espelmes enceses que apaguen la llum.
Reflexes, sirenes i pors.
Quant de lluny ha de quedar,
el blau, el cel i els ulls oberts?

Mofeta

Bufona i emprenyadora
Mofeta et diràs a partir d’ara,
no pas per la teva olor,
si més pel teu color.

M’empipes i no m’agrades.
Et passeges com la reina de la casa.

De safari per la taula,
si et molesta quelcom
doncs ho llences com qui no vol.

De la cuina n’has fet una bassa,
l’aigua del plat no ha de servir per nedar,
ben fresqueta a de ser per tu
i acabada de rajar.

La pilota sí la portes,
però només quan tu vols jugar,
si no que no t’empipin
perquè lluny te n’aniràs.

De les teves mossegades a les meves cames,
sembla que es tradició quan rento els plats,
però saps?
ja em començo a empipar.

Bonica i petitona quan et van abandonar,
no sé per què et vaig adoptar
... si no m’agraden els gats.

Sonet còmic

Sonet: composició poètica d’origen italià que consta de catorze versos distribuïts en dos quartets i dos tercets. Els quartets han de compartir les mateixes rimes, i els tercets es poden compondre al gust del poeta amb la única condició de compartir com a mínim una rima.

Ironia
Sonet: catorze versos, dos quartets, dos tercets.
Un bon exercici per la classe de poesia.
Rima, ritme i que no hi falti el to rialler,
¡Ves tu aquí quina ironia!

En un dia en que tot a anat gairebé al revés,
em surt més escriure en melancolia.
De bon matí al ensopegar amb el del tercer,
de cul per les escales he rodolat fins la porteria.
.
De la classe del sonet he fet fer oda a l’agonia.
El meu cul, que més que galta, era ximpanzé,
delatava el dolor en la poesia.

A la gatzoneta sobre la tassa del wàter he pensat en aquest infern,
he imaginat la situació explicada
i a la porta a quedat aquest sonet.

Somnis de raïm

Del color del vi

s’ha tornat la meva pell
on de cada porositat

exhala el teu alè.

Records

bateguen el meu cor
mentre passejo

per les vinyes ja buides,
tancant els ulls

i somiant

que encara hi ets aquí.

I tancant els ulls

somnio

i em ve l’ensum del vi,
barrejat

amb la teva pell i la meva,
ballant dins el cup

i premsant el raïm.

El meu cos s’escalfa

mentre

m’enfonso entre grans

d’aquest fruit.

La faldilla m’escurço

i entre la nuo

de les meves cames
es desfà

no només el raïm,

també el teu fruit.

Caiem borratxos

potser per el vi,
o mes bé

per la excitació

del moviment.


Nedant

en un cup que ens amaga,
sento com les teves mans lliscoses

embruten els meus pits.

Collita pròpia

que tu beses,
mentre

entre les meves cames relliscoses
el teu cos sabor de vi

premsa el meu fruit.

Se’m corba l’esquena

i tu apretes mes endins.
Ja no queden grans de raïm,

tan sols l’alè del vi.

Haikus

Haiku: poema breu de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes respectivament. Es una de les formes poètiques més tradicionals del Japó

El coixí es buit
el pijama desvestit
i tu ets aquí.

Una església,
la sinagoga en front.
Dos Deus, un pecat

Barca, gavina,
arena i petjades...
Torno a casa!

Relat eròtic,
còctel afrodisíac
i jo aquí tot sol

Un: tanco els ulls
Dos: em beses els llavis
Tres: és un somni

L’amor

L’amor es estimar, no esperar que t’estimin.

L’amor es desitjar, no esperar que et desitgin.

L’amor es donar, no esperar rebre.

L’amor es plorar, no esperar que et sequin les llàgrimes.

L’amor es esperar, no esperar que t’esperin.

És quan plou que dormo bé

He aquí el meu primer poema creat a les classes de la Dolors Miquel, on hem après la importància del ritme en cada vers.
Puc estar contenta, que deu de ser el meu primer escrit ben escrit. I no pas per el contingut de les paraules, si més, sense faltes de correcció, gràcies a la bona ajuda de les meves companyes “ratetes”, que m’ensenyen que entre la música i les paraules hi ha d’haver ritme.

És quan plou que dormo bé
sentint la pluja de matinada.
Hi ha un ambient acollidor
en una nit dolça i mullada.
Un llamp que reflexa el cel
als gossos i gats espanta.
I la cabana de l’arbre
es una mansió encantada.
És quan plou que dormo bé
somiant rius, llacs i cascades.
(...)

CRITICO

A tu,
que no respectes les normes,
que embrutes la meva terra i assoles els arbres.
A tu,
que l’aigua malgastes sense pensar en el verd i en la set.

Tu,
que deixes petjada fosca en la claror del cel,
que amagues les estrelles amb el teu fum modern.
Tu,
que ignores els senyals,
que creus en el ciment i no nedes en els rius.

A tu,
que creus que els ordinadors ens salvaran,
que no creus en balenes,
que no veus la vida en un arbre.

A tu,
m’atreveixo a criticar-te.

Tu,
que no ensums el perfum de les flors,
que no escoltes la veu del vent.
Tu,
que no sents la musica de les muntanyes,
que no somrius amb la pluja de matinada,
que no t’adormen les estrelles del cel.

Tu,
que no respectes que jo sí vull viure aquí.
Jo,
m’atreveixo a criticar-te.