divendres, 15 de maig del 2009

Max

Avui t’he vist al cel, m’has dit que tot està bé.
Sempre seràs amb nosaltres,
sempre seràs el nostre cap torçat,
sempre et recordarem bé.


Gràcies (tu ja saps perquè)




dimarts, 5 de maig del 2009

Prosa poètica

LA SOLETAT
Quant d’holocausta pot resultar la soledat quan no es cridada. I tan cruel. En va un escolta les veus de fora que no omplen mai el vuit intern. Converses amb un amic imaginari que no asseca mai les llàgrimes ni reconforta l’ànima. Com omplir l’abús de temps lliure! Llibertat tan desmesurada que al caliu espanta. Rellotges que no avancen el temps. Ulls que tot ho veuen, llavis que no diuen res, espera desesperada que porta a ningú. Cap ànima comprensiva. Com ésser un fantasma que ningú sent.
...........

Poema en prosa

Com un talp, amic meu, com un talp o un rat-penat il·luminat per la foscor, com una cova sense llum és el teu món –un món que has escollit on els teus actes no et fan heroi- Si vols la llum, amic meu, si vols el vol d’un ocell, si vols la llibertat del vent, si vols els colors de Sant Martí i l’ensum de les flors a la teva llar, tanca els ulls, tanca els ulls i mira dins teu. Observa la lleialtat de la teva amistat, observa la humilitat del teu cor, observa la teva tan generosa ajuda. Si vols, amic meu, el dia a la nit, escolta les paraules i el desig de dins teu.
Amic, la vida és a les teves mans, la llum i els colors esperen eterns que allarguis la mà i els deixis entrar. Si vols l’amor, amic meu, obre els ulls, obre els ulls endins i deixa de mirar per la finestra.

Poema escènic

I
S’aixeca el teló:
Un grup de gallines mengen molles de pa sobre el terra de l’escenari.
Com a mural de fons: un camp de blat onejant al vent.
Seguit, un grup de soldats amb casc i fusells desfilen al compàs, d’esquerra a dreta.
Desprès, una màquina de fum negre cega l’escenari.
Es tanca el teló.

II
Una manada d’elefants surten de l’esquerra de l’escenari en fila i passegen en cercle per tornar a sortir per l’esquerra. El més gran de tots es queda al mig mirant al públic, quan ja està sol, bramula fortament amb la trompa aixecada. Surt per l’esquerra.

Tanka

Tanka: Composició que precedeix el haikú, d'unes 31 síl.labes en total (5-7-5-7-7)

I
Passejos sobtats
de somera cinglada
davant de ningú.
La ciutat, testimoni
de l’endimoniat indret.

II
No estic no fent res
mentre penso el que fer
tirat al sofà.
En la pausa del descans
forjo el nostre futur

Passatge passat (Poema fosc)

Fosca claror de la meva llum,
ànima girada de cap per vall
Desterro d’aquesta vida
la poma graciada de pecat.
Espelmes enceses que apaguen la llum.
Reflexes, sirenes i pors.
Quant de lluny ha de quedar,
el blau, el cel i els ulls oberts?

diumenge, 15 de febrer del 2009

Mofeta

Bufona i emprenyadora
Mofeta et diràs a partir d’ara,
no pas per la teva olor,
si més pel teu color.

M’empipes i no m’agrades.
Et passeges com la reina de la casa.

De safari per la taula,
si et molesta quelcom
doncs ho llences com qui no vol.

De la cuina n’has fet una bassa,
l’aigua del plat no ha de servir per nedar,
ben fresqueta a de ser per tu
i acabada de rajar.

La pilota sí la portes,
però només quan tu vols jugar,
si no que no t’empipin
perquè lluny te n’aniràs.

De les teves mossegades a les meves cames,
sembla que es tradició quan rento els plats,
però saps?
ja em començo a empipar.

Bonica i petitona quan et van abandonar,
no sé per què et vaig adoptar
... si no m’agraden els gats.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Sonet còmic

Sonet: composició poètica d’origen italià que consta de catorze versos distribuïts en dos quartets i dos tercets. Els quartets han de compartir les mateixes rimes, i els tercets es poden compondre al gust del poeta amb la única condició de compartir com a mínim una rima.

Ironia
Sonet: catorze versos, dos quartets, dos tercets.
Un bon exercici per la classe de poesia.
Rima, ritme i que no hi falti el to rialler,
¡Ves tu aquí quina ironia!

En un dia en que tot a anat gairebé al revés,
em surt més escriure en melancolia.
De bon matí al ensopegar amb el del tercer,
de cul per les escales he rodolat fins la porteria.
.
De la classe del sonet he fet fer oda a l’agonia.
El meu cul, que més que galta, era ximpanzé,
delatava el dolor en la poesia.

A la gatzoneta sobre la tassa del wàter he pensat en aquest infern,
he imaginat la situació explicada
i a la porta a quedat aquest sonet.

divendres, 6 de febrer del 2009

Somnis de raïm

Del color del vi
s’ha tornat la meva pell
on de cada porositat
exhala el teu alè.

Records
bateguen el meu cor
mentre passejo
per les vinyes ja buides,
tancant els ulls
i somiant
que encara hi ets aquí.

I tancant els ulls
somnio
i em ve l’ensum del vi,
barrejat
amb la teva pell i la meva,
ballant dins el cup
i premsant el raïm.

El meu cos s’escalfa
mentre
m’enfonso entre grans
d’aquest fruit.

La faldilla m’escurço
i entre la nuo
de les meves cames
es desfà
no només el raïm,
també el teu fruit.

Caiem borratxos
potser per el vi,
o mes bé
per la excitació
del moviment.


Nedant
en un cup que ens amaga,
sento com les teves mans lliscoses
embruten els meus pits.

Collita pròpia
que tu beses,
mentre
entre les meves cames relliscoses
el teu cos sabor de vi
premsa el meu fruit.

Se’m corba l’esquena
i tu apretes mes endins.
Ja no queden grans de raïm,
tan sols l’alè del vi.

divendres, 23 de gener del 2009

Haikus

Haiku: poema breu de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes respectivament. Es una de les formes poètiques més tradicionals del Japó

El coixí es buit
el pijama desvestit
i tu ets aquí.

Una església,
la sinagoga en front.
Dos Deus, un pecat

Barca, gavina,
arena i petjades...
Torno a casa!

Relat eròtic,
còctel afrodisíac
i jo aquí tot sol

Un: tanco els ulls
Dos: em beses els llavis
Tres: és un somni

dimecres, 7 de gener del 2009

L’amor


L’amor es estimar, no esperar que t’estimin.

L’amor es desitjar, no esperar que et desitgin.

L’amor es donar, no esperar rebre.

L’amor es plorar, no esperar que et sequin les llàgrimes.

L’amor es esperar, no esperar que t’esperin.

divendres, 12 de desembre del 2008

És quan plou que dormo bé

He aquí el meu primer poema creat a les classes de la Dolors Miquel, on hem après la importància del ritme en cada vers.
Puc estar contenta, que deu de ser el meu primer escrit ben escrit. I no pas per el contingut de les paraules, si més, sense faltes de correcció, gràcies a la bona ajuda de les meves companyes “ratetes”, que m’ensenyen que entre la música i les paraules hi ha d’haver ritme.

És quan plou que dormo bé
sentint la pluja de matinada.
Hi ha un ambient acollidor
en una nit dolça i mullada.
Un llamp que reflexa el cel
als gossos i gats espanta.
I la cabana de l’arbre
es una mansió encantada.
És quan plou que dormo bé
somiant rius, llacs i cascades.
(...)

dissabte, 29 de novembre del 2008

CRITICO




A tu,
que no respectes les normes,
que embrutes la meva terra i assoles els arbres.
A tu,
que l’aigua malgastes sense pensar en el verd i en la set.

Tu,
que deixes petjada fosca en la claror del cel,
que amagues les estrelles amb el teu fum modern.
Tu,
que ignores els senyals,
que creus en el ciment i no nedes en els rius.

A tu,
que creus que els ordinadors ens salvaran,
que no creus en balenes,
que no veus la vida en un arbre.

A tu,
m’atreveixo a criticar-te.

Tu,
que no ensums el perfum de les flors,
que no escoltes la veu del vent.
Tu,
que no sents la musica de les muntanyes,
que no somrius amb la pluja de matinada,
que no t’adormen les estrelles del cel.

Tu,
que no respectes que jo sí vull viure aquí.
Jo,
m’atreveixo a criticar-te.

dissabte, 13 de setembre del 2008

On es el meu poema?

Avui he arribat d´hora a la feina, volia recuperar el meu poema, el que vaig oblidar al despatx de la directora. Ahir vaig tenir festa i de segur ella ja l’ha trobat.
Mentre conduïa de camí a la feina només que pensava en lo torpe del meu despisti; Oblidar el poema eròtic a la taula del despatx.
He obert la porta i encès els llums però el poema no hi era, dreta en mig del despatx la meva mirada desesperada estudiava tota la habitació.
-No hi es!- M´he cridat a mi mateixa.
Mig matí que he passat estudiant la situació. El meu resum del dia anterior

“escoltant els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor”.

Que haurà pensat la directora que passa a la feina?
Jo estava introduint unes reserves quan la porta s´ha obert i ha entrat ella, somrient i arreglada. -Però si la “jefa” no treballa en dissabte- he pensat jo-. Li he preguntat el quelcom de la seva visita; Unes factures per revisar no hem semblen excusa per venir a treballar en dissabte. He volgut comentar-li que dijous vaig oblidar un paper damunt la seva taula, un exercici per la classe de literatura on estem treballant textos eròtics, però llavors ella m´ha convidat a fer un cafè, la situació començava a semblar estranya. M´ha parlat de les relacions, de qui quelcom important a la seva vida, de la passió de l’enamorament i de com expressar els sentiment. Jo només pensava en el poema

“escolto els teus batecs
que s’ajunten amb el del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor”

Tot plegat havia de tenir relació.
M´ha convidat a un altre cafè, aigua amb gel he demanat jo. M´entre, ella a creuat els braços damunt la taula i s´ha apropat més a mi, -m’agradaria expressar-me com ho fas tu- m´ha comentat la jefa.
-Terra, obre’t i xuclem dins teu!- he pensat jo.
Hem deia que necessitava demanar-me quelcom important, però sobre tot amb molta discreció. Havia llegit el meu poema,

“escoltant la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes”.

De dins meu xisclaven gemecs, no pas de passió, si més de confusió. Necessitava un final per aquella historia.
M´explicaba que mentre la llegia, la pell se li exclamava imaginant que era ell.

Que te’l puc plagiar per dedicar-li al Miquel?, si us plau amb discreció.

divendres, 22 d’agost del 2008

T'escolto

Avui de nou, ens hem reunit les “ratetes” per intercanviar lletres en les nostres tertúlies a la biblioteca. Desprès d’estar atenta a les lectures dels meus companys a arribat el meu torn, però quina a sigut la meva sorpresa en veure que el meu poema no hi era a la carpeta, he regirat tots els fulls però no ha aparegut. De cop, m’ha vingut a la memòria quan el vaig llegir per últim cop; Estava a la feina esperant el canvi de torn per marxar a sopar a casa, com estava sola i amb la feina ja acabada hem vaig assentar ben còmode per llegir el que dies avanç havia escrit, el meu poema eròtic que havíem de comentar avui a la biblioteca. Recordo que va sonar el telèfon i vaig deixar l’escrit damunt la taula del despatx de la directora. Quan vaig penjar, el meu company de nit va arribar i desprès d’intercanviar algunes paraules jo vaig marxar, oblidant la nota vaig deixar. Sovint per posar-nos al dia de les novetats a la feina, els companys ens deixem notes on també informem a la directora sobre la jornada de treball. Imagineu quina cara posarà quan llegeixi el full de damunt la seva taula, on en lloc de comentar-li quelcom sobre els clients, escric aquest poema?:

T’ESCOLTO

T’observo dormir
i amb el meu cap sobre el teu pit
escolto els batecs del teu cor.
Escolto la pluja
que ens acompanya de matinada
i la teva respiració
que tan dolça entra en les meves oïdes.

Imagino que et despertes
i que sent els gemecs del meu cos
esperant ardent el teu calor.

Tanco els ulls i puc escoltar
com vibra el meu cos,
nu sobre el teu tors.

Escolto de nou dels teus batecs
que s’ajunten amb els del meu cor,
ara ja ardent,
humit de suor

dissabte, 21 de juny del 2008

Aprender

Aprender es una palabra que me gusta,
se encuentra en cada acción que hago.
Se encuentra en el colegio, se encuentra en el trabajo, en el mercado y en los amigos.
Se encuentra en los errores y en las oportunidades,
se encuentra en los libros y en las palabras.
Aprender es llenarse de sabiduría.



dilluns, 7 d’abril del 2008

UN AMIGO EN EL CIELO

Amigos son esos extraños seres especiales que aparecen, en ocasiones por casualidad, entrando en nuestra vida y transformándose en imprescindibles a medida que uno se queda cerca de ellos.
Amigos son esos personajes que en la vida acompañan nuestras locuras, nuestros aciertos y nuestros errores, convirtiéndose a menudo en voz de nuestra conciencia, desasosiego de nuestras penas y compañeros de nuestras alegrías.
Amigos son los que siempre están aún cuando la distancia es larga.
Amigos son aquellos seres maravillosos capaces de escuchar aún cuando se carece de oído, capaces de sonreír aún cuando les herimos.
Amigos son esas extrañas criaturas que nos conocen y nos aceptan aún cuando no nos parecemos.
Son aliento cuando nos invade el miedo, fuerza cuando decaemos, barca que socorre nuestras tempestades, globos de colores de nuestra felicidad.
Amigos son a menudo, estimulo y sentido en la vida.

"amigo que siempre estás aún cuando el cuerpo se va,
sé la luz de mi oscuridad,
el resplandor en la soledad"

(En memoria de Rosa González)

dilluns, 28 de gener del 2008

A LOS VIEJOS AMIGOS


Hay amigos que duran un curso, hay otros que toda una carrera.
Hay algunos que duran toda la vida y otros que permanecen por siempre en la memoria.
Hay amigos que se separan pero siguen en contacto,
hay otros con los que se pierde el roce.
Hoy me he encontrado con un viejo amigo, de esos que te acompañan las noches de “tasca”, de esos con los que jugabas al duro y bebías cerveza, de esos con los que ibas a “La oveja negra”. Alguien a quien yo no había olvidado.
A veces a los amigos, les valoramos con el tiempo. Hoy he recordado una juventud de pasados pero no olvidados colegas, recuerdo a Rafa, a David, a Toni, a Paco. Recuerdo a Alcaide, al primo Emilio y como no a Verdugo y a Ripollés. Recuerdo a mi amiga Mari y a Tony y a Eli.
Hoy me he encontrado con uno de ellos en un lugar donde la gente viene y va, como un aeropuerto, como a veces la amistad.
Tal vez nuestro encuentro de hoy se quede solo en un momento, tal vez ha sido solo casualidad. Tal vez me cruce de nuevo con alguno de ellos, tal vez no les veré jamás, pero tal vez lean lo que nunca les dije: Gracias por los momentos que hemos compartido juntos.

dijous, 17 de gener del 2008

LA FUENTE DE LA VIDA


Días atrás fui a buscar la nieve, subí hasta casi Andorra, pero allí no había nieve.
Al mirar fotografías no demasiado antiguas, recuerdo pocos años atrás jugando con un trineo que fabricábamos con bolsas de basura. Recuerdo las ramas de los árboles blancas y las fuentes congeladas.
Ayer de nuevo, pasé el día en la montaña, estuve por la sierra de Prades, pero tampoco encontré lo que buscaba. Le faltaba un color al ambiente, le faltaba un aroma natural, le sobraba la sequedad.
Estuve también en el pantano de Siurana, que imagen tan triste la de un pozo casi vacío, como el pantano de Oliana por el que días atrás pasé.
Recuerdo una ocasión unos 10 años atrás, se me hizo la noche subiendo a Andorra, llovía y apenas se veía. Recuerdo mirar por la ventana y ver el pantano de Oliana a rebosar, me asusté pensando que el pantano iba a desbordar pero ahora sé que eso es imposible, el pantano está prácticamente vacío.
Cuando era pequeña estuve en Sau, mi padre me contaba que en el pantano había un pueblo sumergido y que en los días en los que bajaba el nivel del agua, se podía ver el campanario. Ahora uno puede pasear por el antiguo pueblo de Sau y entrar en el campanario porque el pantano está prácticamente vacío.
Nos estamos quedando sin agua y los humanos somos en gran parte responsables de este cambio climático. Las primaveras son más pobres. Es en los bosques donde se cosecha el agua para todos nosotros. ¿Por qué entonces no dejamos de talar tantos árboles?
Ahora hay quienes piensan que se está haciendo tarde, hay quienes piensan que podemos ayudar, pero hay quienes no piensan y no dejan de mal actuar.
Yo creo que si a la naturaleza se la llamó Madre, no fue al azar. La vida surgió del agua y sin ella no existiríamos, ¿Qué pasará entonces cuando no nos quede?
Ya sabemos cuál es la respuesta.
No sé cuál es la manera de concienciar a todas y cada una de las personas de la importancia de cuidar de nuestro planeta, creo que ya se han escrito muchas palabras acerca de cómo hacerlo, solo falta que muchos quieran escucharlas.
Pero sí creo, que si todos ponemos de nuestra parte daremos esperanza a nuestro futuro.
Yo no quiero vivir de fotografías en la montaña y que mis hijos me pregunten -¿Qué es ese color verde?-
¿Y tú?, ¿quieres?
La solución a un problema empieza por uno mismo.

dimecres, 21 de novembre del 2007

SOBRE DOS RUEDAS / MI MOTO Y YO


Hoy he ido de paseo, Joan me ha llevado con su moto y unos
cuantos amigos más.
Cuando me comentó la excursión no es que sintiera gran emoción,
-las motos son muy peligrosas- se ha oído siempre,
-son máquinas de matar- dicen muchos,
-los motoristas no tienen respeto-, dicen la mayoría,
así que cuando subí a la moto pensé, “Que Dios me proteja”.
Joan tiene una FZ1, o séase una máquina muy potente,
-¡Que locura!- deben pensar muchos ahora,
tal vez sea una locura y yo haya estado loca,
pero en mi experiencia de hoy,
he comprendido otro punto de vista.
Hemos llegado tarde a nuestra cita de las nueve,
un compañero se ha demoradoy eso nos ha retardado,
pero allí estaban todos, esperando para salir juntos.
Los motores se pusieron en marcha, las miradas se cruzaban,
todos pendientes unos de otros. Sin aún haber tomado el café y
con los ojos aún dormidos, sentía como el aire me iba
despertando, sentía cada movimiento sobre el trazado
de la carretera y esa sensación… de libertad,
libertad entre barrotes de afiladas guillotinas,
cuando yo era pequeña siempre me dijeron que los guardarrailes
servían para salvar vidas, las vidas de los ocupantes de un vehículo,
pero nadie pensó en la carrocería de una motocicleta,
nadie pensó en un sano deportista en bicicleta.
¿Qué sucede si empieza a llover fuerte y el motorista resbala?
¿Qué sucede si empieza un fuerte viento y se pierde el equilibrio?
¿Qué sucede si uno tropieza y resbala hacia el sistema de protección?
Pues sucede que la protección no está diseñada para dos ruedas,
sucede que la libertad se terminó.
No íbamos a gran velocidad, era un paseo, me fijé en algunos
motoristas que se cruzaban, todos hacían una señal con la mano,
me fijé que en nuestro carril también todos lo hacían y me cercioré
que esa señal en forma de V que todos hacían es una mera manera
de saludarse y tal vez, de expresar la satisfacción de estar
disfrutando de la moto. ¿o tal vez esa V signifique “vive la vida”?
Éramos unas 30 motos a lo largo de la carretera, íbamos en fila de
uno, pero todos parecían saber donde estaba cada uno,
nos encontramos todos de nuevo en una gasolinera, alguien necesitó
repostar y todos le siguieron, un equipo siempre va junto,
carretera y amigos compartiendo una experiencia en una asombrosa
buena convivencia, ¿no es ese el goce que todos quisiéramos
disfrutar en la carretera?.
Observé que aún cuando un motorista viaja solo,
siempre va en compañía, observé que cuidan unos de otros,
que se ayudan si un motorista desconocido tiene problemas,
observé cuan educados son saludando siempre a sus vecinos y
observé, que no todos son el lado oscuro que la mayoría cree.
Ya de vuelta y habiendo oscurecido JoanR6 y yo decidimos volver por
la autopista, que caótico hormiguero puede resultar el pasar por el
peaje, algunos vehículos parecen no decidirse por qué carril escoger,
se despistanen sus movimientos en un intento de buscar monedas y
convierten la vía en un campo de meteoritos donde los motoristas
circulan esquivando y observando otros vehículos mayores que
parecen no cerciorarsede nuestra presencia. Una vez superada la
gimkama y predispuestos a pagar,la intermitente prisa suena en los
claxon, ¿Nadie se ha parado nunca a observar a un motorista en un
peaje? No es solo bajar la ventanilla y sacar las monedas, es
sacarse el guante, sostenerlo con la boca, meter la mano en el
bolsillo como se puede y sacar las monedas y luego aún con el
guante en la bocacircular hasta el arcén y acabar de ponerse la
vestimenta, si alguien tiene prisa que pase por el Tele Tac,
que las carreteras no están hechas para correr.
Y me digo yo, después de estas muestras de civismo, de respeto y
de compañerismo ¿por qué se les odia tanto a los motoristas?
Un coche no acostumbra a parar si te quedas tirado con el tuyo en la
cuneta, un motorista jamás pasará en vano ante otro.
En un coche uno no asoma la mano para saludar, hoy todo el mundo
nos saludaba. ¿No es eso acaso lo que deberíamos salvar? El civismo,
el respeto y la amabilidad
¿Por qué no entonces protegerles un poco más?
Hoy una familia se salvó gracias a que el coche se golpeó contra el
guardarrailes, si nos hubiera pasado a nosotros
… no quiero ni pensarlo.